Ha mort Jean Giraud/ Moebius.

El passat dia 10 va morir Jean Giraud, un dels artistes més grans i més influents de l'últim segle. Jo vaig tindre l'oportunitat de conèixer-lo durant la presentació de la seva última obra Inside Moebius.
El seu alter-ego seguirà transitant les dimensions paral·les del Desert B.

Temps Difícils

En aquests temps plens d'estultícia que ens ha tocat viure, l'obra de Dickens se'ns apareix com un far en la foscor. En concret vos recomane una obra seva: Hard Times (1984). Com encertadament diu G.K Chesteron en una cita que es pot llegir a la contraportada de l'edició que tinc entre les meues mans: "Mentre els economistes especulaven, dickens escrivia Temps Difícils". En ella, a banda dels anomenats i esperables caràcters dickensians, hi trobareu la radiografia i crítica ferotge d'aquella forma de pensar i d' ésser en el món  anomenada utilitarisme. Hi desfil·len des de industrials sense escrúpols, a joves promeses polítiques més preocupades ser que en estar, uns fills que es rebel·len (cadascún a la seva manera), velles aristòcrates solterones que no poden evitar que el seu temps ja ha passat, artistes de circ i obrers caiguts en desgràcia. I és clar, aquí s'ens parla de lluita de classes, de proletaris i de burgesia. De supervivència i hipocresia. Tot això amb el valor afegit de ser testimoni directe de la seua època. Però arribats en aquest punt no penseu que es tracta d'una obra d'ascendencia esquerrana. També hi ha cabuda per liders sindicals que no dubten en instrumentalitzar la misèria humana per aconseguir els seus objectius. Tal és la precissió i la determinació del bisturí dickensià.
Llegint-lo he tingut la mateixa sensació d'estar llegint un clàssic avançat al seu temps semblant al que vaig tenir amb la lectura de 1984. Però està clar que Dickens no feia ciencia ficció especulativa, sinò que parlava del seu present més proper (Orwell a través de la metàfora distòpica també, prospeccions a banda). És aquesta vessant de cronista de la seva època la que ens fa repensar l'estat i la (manca de) evolució de la nostra societat. Potser llavors s'albirava la gènesi d'aquella fil·losofia reduccionista i excloent, però Dickens tingué la determinació i l'ull clínic de mostrar-nos les seves fal·làcies, desgranades una a una. Una de les màximes amb les que s'els adoctrina és que I és que llegint Temps Difícils no és difícil establir ponts entre aquell utilitarisme i el neoliberalisme embogit actual. És un llibre de tesi que potser a alguns no agradarà, però ens ajuda a adonar-nos d'on venim i la decadència (fil·losòfica i cultural) en la que ens trobem. Digueu-li utilitarisme. Digueu-li neoliberalisme.

Gustave Doré - Over London by Rail

The revolution will not be televised.

Ni en Internet. No, la revolució està pasant ara. Al carrer!



Descansi en pau Gil Scott Heron. Les seues paraules segueixen més vives que mai.

Ha fallecido Sydney Lumet.

Uno de los cineastas americanos más transversales, cuya filmografia recorre las últimas cinco décadas, ha muerto hoy a los 86 años. Os recomiendo encarecidamente el visionado de su última y brutal película Before the devil knows you're dead.

Ciencia ficción (III): en los dominios del Acid King.

De un tiempo a ésta parte éste blog parece haberse convertido en un espejo político más que de otra cosa. Pero ya está bien !sacudámonos el polvo acumulado en este tiempo aciago! !Volvemos a la carga!

Hello America podría pasar como el acercamiento de J.G. Ballard a la obra de Joseph Conrad, su particular viaje hacia El corazón de la Tinieblas postapocalíptico. El protagonista, Wayne,  polizón en una expedición al continente abandonado de América acabará convertido en un trasunto del marinero Charlie Marlow. Tras descubrir un Nueva York cubierto por el polvo se verá obligado a tomar parte en una expedición que le llevará a cruzar el país (o lo que queda de él) de costa a costa, hasta encontrar a un Charles Manson autoproclamado último presidente de los Estados Unidos. Como el coronel Kurtz rio arriba, Manson se ha hecho fuerte en la ciudad de Las Vegas y amenaza la seguridad de la endémica Europa con el peligro de la bomba atómica.
Pese a ser considerada una obra menor de Ballard, los signos de identidad son claros y no tardan en aparecer: paranoia, instintos asesinos, cultura pop, surrealismo lisérgico. Cuando nos queramos dar cuenta estaremos atrapados en una pesadilla entre tribus de nativos que conducen sus vehículos a lo Mad Max, una excusa más que le sirve a Ballard para cargar las tintas con su humor vitriólico: tenemos la banda de "los ejecutivos", armados con sus calculadoras, "las divorciadas" sedientas de sangre, etc. Mención a parte merecen imágenes tan poderosas como los leviatanes en forma de Mickey Mouse o Elvis sobre el desierto ya merecen su lectura.
Tal vez sea una novela un tanto desigual, a ratos digresiva, pero que apela a esa ciencia ficción de los 70, descarnada, irónica y trash que tanto cuesta encontrar en la contemporánea.
Como Marlow, Wayne relatará su viaje interior en forma de diario; durante la travesía seremos testigos de su crecimiento, degradación, mutación y (casi) resurrección. En resumen, "homo homini lupus".

La banda sonora mientra escribia esta reseña la han puesto la banda Acid King.

Mentrestant a Madrid...

Zapatero escenifica una altra super-reunió amb els empresaris més poderosos del país. La lectura que li dona el Govern és la de intentar donar una visió d'unit front als mercats. La lectura que li donem des de fora és la de saber-nos ciutadans de segona front a la plutocracia que ha esdevingut un "país" anomenat Espanya.

Aeroports ficcionables, "aguiluchos" i aus de rapinya.

Hui els arquitectes de la campanya del PP a les eleccions valencianes han posat la cirereta al pastís de la pre-campanya, després d'una setmana atrafegada, plena de inauguracions contra rellotge. Moment culminant, la pseudo-inauguració del pseudo-aeroport de Castelló, quan encara no té els permisos de Foment i cap companyia està interesada en operar en ell. Però clar, la clau està en que no em entés res perquè som uns malpensat o no estem a l'altura intel·lectual.. En paraules del propi Fabra: "Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones. No han entendido nada. Este es un aeropuerto para Castellón, para las personas. Durante mes y medio cualquier ciudadano que lo desee podrá visitar esta terminal o caminar por las pistas de aterrizaje, algo que no podrían hacer si fueran a despegar o a aterrizar aviones". Escoltar parlar aun personatge així i intentar entendre-ho es com intentar creuar la porta a una realitat alternativa delirant i feta a la seua mida. Com un passejar per Castelló.

Només un parell d'apunts a la noticia:
La Diputació de Castelló, de la qual és president Carlos Fabra, va aprobar que si l'aeroport generava dèficit es cobriria amb diners de l'administració pública. L'explotació de les infraestructures està en mans d'Aerocas, empresa presidida pel mateix Fabra(quina casualitat!). Titularitat pública i gestió privada li diuen, amb un parell. És fàcil deduir on aniran tots aquests millonets. És normal que Fabra anuncie la seua retirada de la política. I coronant tant magan infraestructura es plantarà al davant una escultura en el seu honor, de 24 metres d'alçada, 18 de diametre i un cost de 300.000 euros. Si Berlanga o Azcona aixecaren el cap tindrien material com per una altra trilogia de La escopeta nacional.